En la vida real no busquem pel·lícules

Era 1960i el públic omplia els cinemes per a veure "The Apartment", de Billy Wilder. 

En aquesta obra mestra, la vida de C. C. Baxter transcorre entre la seva oficina, la seva casa i l'ascensor del treball: una cabina de tot just uns metres quadrats. 
Allí, una dona amb un uniforme impecable mou una palanca cap amunt i cap avall desenes de vegades al dia. Es diu Fran, la interpreta Shirley MacLaine, i és l'ascensorista.
Hi ha una cosa simbòlica en aquest moviment constant: pujar i baixar, ascendir professionalment, caure emocionalment. Wilder va entendre una cosa extraordinària: un ascensor no és només un mitjà de transport. També pot ser una càpsula de temps i emocions.L'únic lloc on dues persones estan obligades a compartir el mateix aire, a la mateixa velocitat, separades de la resta del món per quatre parets.

Un espai on, en tot just vint segons, tot pot canviar: un petó improvisat, una decisió important, o simplement la certesa que no estem solos. El cinema necessita que aquest habitacle falli per a explicar-nos una història. Necessita que la llum parpellegi, que els cables cruixin o que les portes s'embussin en el moment més inoportú.

El cinema viu del drama de l'inesperat. Però en la vida real… en la vida real no busquem pel·lícules en tornar a casa cansats després de treballar. Busquem certesa.Que aquest cubiculum ens porti de tornada amb els nostres amb la suavitat d'un sospir. Que les portes obrin amb precisió i que el trajecte sigui tan fluid i imperceptible que la nostra única preocupació sigui a qui abraçarem en arribar.

Perquè les grans històries han de quedar-se en les pel·lícules. En el teu dia a dia, la tranquil·litat és l'única cosa que importa. En Nube Ascensores cuidem cada detall, cada cable i cada engranatge perquè l'única emoció dins de l'ascensor sigui la que portes amb tu.